En quant a


Benvinguts al nostre bloc en el qual publiquem la nostra Història dels Elfs.
Aquesta és una història de ficció ambientada en un món futur post-apocalíptic. Qualsevol semblança amb qualsevol obra escrita/publicada/audiovisual és pura coincidència i casualitat.
Història, caràcters, noms i dibuixos (c) The END & Vio.

Gaudiu de la lectura :)

* * *
Podeu seguir-nos a google+ per a rebre les actualitzacions del bloc i a youtube per escoltar la banda sonora que ens va inspirar per escriure aquesta història.

diumenge, 1 de març del 2015

Capítol 4: El missatge




Espantats i sorpresos,  dins el carruatge l’Ireth, en Mablung i en Tulcakelumë comentaven els fets que havien succeït pocs minuts abans.
-   Era N’Elrodir Arcamenel! – va exclamar astorat en Tulcakelumë –. Antic conseller vostre, pare.
-   Hem d’avisar a en Golradir – li va respondre el seu pare Mablung decidit i pensatiu -, i quan abans millor. A mitja milla hi ha el poblet de Brokenborings, hi passarem i hi farem enviar un missatger; esperar a arribar a Nénharma seria massa tard.

El camí s’obria en una clariana i a la llunyania es veia un petit poblat. L’Astre Rei començava a decaure en el cel, i el carruatge va creuar un petit pont per sobre del riu Heliweyä. Brokenborings era un petit poble de cottages blanques amb sostres de palla, envoltat de camps de pastura. Els seus habitants eren gent tranquil·la, majoritàriament elfs, però també algun home-elf. Treballaven el camp, la granja, o venien productes artesanals, com ceràmica i teixits. La seva vida era tranquil·la, i es van sobresaltar al veure arribar el carruatge amb la comitiva dels Senyors del Nord.
L’Ireth Fëfalas va baixar del carruatge, i va fer convocar a tots els homes joves, àgils, valents, i que disposessin de cavall, perquè fessin arribar un missatge a en Golradir de Dorthorion. Mitja dotzena de joves es van reunir a la plaça del poble responent a la crida de la Dama. Ella en va triar a un:
-   Tu, com et dius?
-   Aikanáro, senyora – va respondre el jove en qüestió. Era un noi alt, prim i de cabells curts i blaus.
-   Dóna aquest missatge a en Golradir Séregon, Senyor de Dorthórion, Aikanáro. Hauràs d’anar a Dorthorion travessant el bosc d’Evergreenwood seguint el curs del riu Nimfelyn. Tu i el teu cavall haureu de ser veloços doncs el perill us pot sorprendre quan menys us ho espereu. Aneu amb compte, sabem qui és l’enemic i no tindrà pietat. Arien [1].

Era ja ple dia quan el jove  Aikanáro va arribar a Valandil Linwëlin, la llar d’en Golradir als Arbres Platejats. En Golradir, Senyor dels Elfs, era assegut al seu tro de sequoia mil·lenària, platejat i força alt.
L’estança era àmplia i clara, tot i trobar-se a l’interior d’un arbre. Era molt allargada, i les seves parets de fusta ricament decorades amb motius naturals. El tro estava situat al damunt d’una petita plataforma, i al seu costat estaven els músics tocant. Antigament, el tro era ocupat per en Golradir i la seva estimada Nessa, però des de la violenta nit en que la vida li va ser arrencada, la cadira normalment era buida, excepte quan l’ocupava la seva germana Inglorion.
En Golradir era assegut pensatiu, amb les mans creuades sota el nas, mirant al terra. Al seu costat hi havia els músics de la cort: eren quatre nois i quatre noies que mostraven les seves arts en la música.
  
Destacava la trobairitz Inwë Aldúrien, que cantava llegendes d’antigues dinasties i grans tragèdies del passat. El seus cabells reflectien la llum de l’Astre Rei, tot i ser foscos com l’atzabeja igual que els seus ulls. La seva poderosa veu era, alhora, molt dolça. A ella l’acompanyava Elrohir Númenessë, un jove atractiu amb els cabells llargs i negres, amb una gran destresa al clavicembal i amb una veu com els àngels.


Agafa un cavall, senyora Amara,
Anem a lluitar per aquesta contrada
És fosca la nit
Però no vencerà l’enemic.

Aquests nostàlgics versos eren acompanyats per una dolça arpa, que semblava ser testimoni de la cruenta batalla a la qual es referia la cançó. L’Ireth Amara havia sigut la Primera Senyora del Nord, una dona amb coratge i valentia, que va lluitar contra l’enemic per mantenir sans i estalvis els seus conciutadans. L’arpista tocava amb la mateixa determinació amb la que l’ancestre de tots els Pobles Home-Elf del Nord lluitava; tenia la cabellera vermella com el caliu d’una forja, i els seus blaus ulls semblaven el mar infinit, era la Nienna Amandil.
La flauta travessera feia que la cançó canviés de ritme tal i com ho feia la narració, i era tocada per la jove Thúlien Eärfalas, una jove provinent del Nord, de daurada cabellera i rostre serè; amb ella hi era la Nápoldë Anrúnya, una atractiva violinista de rossa cua i uns grans i rodons ulls blau cel.
La banda era completada per tres joves nois que tocaven el llaüt, la viola i els tambors. El llaüt en certs passatges es tornava violent talment com un cavall desbocat que visqués en primera persona les escenes de les cançons, i era tocat pel fenomenal Maeglin Arthakenel, un jove de cara fina i cabells rinxolats de color del carbó.

Molt hem perdut en aquesta cruenta batalla
Però hem de tenir fe i esperança
Doncs el nostre poble molt valentament ha lluitat
I la pau més gloriosa al final hem guanyat

Fëanáro Elanessë era el jove que tocava la viola. Era un tranquil i tímid noi de castanya melena que semblava un bell príncep. Finalment, la banda de músics era completada per n’Ecthelion Lomtära, un jove percussionista que vivia les cançons que tocava, com si d’un lleó es tractés. Els seus cabells eren rossos com l’or il·luminant els somriures de les seves joves seguidores, i els seus ulls rodons blaus donaven una mirada serena a tot el que l’envoltava.

L’Aikánaro es va acostar prudentment sense voler destorbar els pensaments d’en Golradir.
-   Vens a dur-me un missatge de l’Ireth Fëfalas, oi? – li va adreçar al sorprès jove.
-   Sí senyor, aquí té - i li va entregar un petit pergamí. Tot i estar espantat, no li va tremolar la mà.
En Golradir va llegir el missatge: n’Elrodir Arcamenel, antic conseller dels Senyors del Nord, els havia traït i ara estava al bàndol de l’Enemic. Però no estava pas sol: l’acompanyava el mateix mal personificat en el temible Ansulf dit “el Sanguinàri”.
En Golradir es va aixecar del seu tro, i la música va anar envaint la sala, però no els seus pensaments.

El dia de demà no sabem com serà
Però units i amb el nostre coratge
Vencerem l’enemic
que tant de mal ens ha fet
i de temps ençà ens ha ferit

-   Vine amb mi noi, moltes gràcies pel missatge – En Golradir va passar el seu braç per l’espatlla del jove -, passaràs el dia aquí. Tu i el teu cavall descansareu aquí i partireu demà a trenc d’alba cap a la vostra llar.

Els elfs eren molts hospitalaris, no dubtaven en donar aixopluc als seus amics, però també a persones desconegudes, sempre que vinguessin de bona fe.

En Golradir va anar lentament i acompanyat del seu bastó, a la seva estança, que era molt semblant a la que havia sigut de la Nessa Erindúvinel: al centre hi havia un gran llit amb baldaquí, i hi havia amplis finestrals que donaven a uns petits balcons. Els llençols eren de seda, platejats, i l’estança era àmplia. Hi havia també una petita taula de fusta, amb documents que el savi estudiava, i un mirall.
En Golradir va sortir a un dels balcons, i va fer un petit xiulet. Al moment va venir la Séreméla, la seva petita papallona, que suaument es va dipositar a la seva mà. Era una papallona amb aparença fràgil amb grans ales rosades, que podia recórrer grans distàncies sense descansar. En Golradir, li va xiuxiuejar unes paraules, i la va fer volar.

L’Ireth Fëfalas acabava de sortir del seu carruatge. Aquella nit descansarien al poble de Lindesmel, un petit poble de cases de fusta amb sostres de palla, i l’endemà podrien arribar a Nenharma. Estaven cansats degut a la tensió del llarg viatge, vigilant sempre que no els seguís l’enemic. El petit Celebriambor, a més, tenia gana i son, i la mare volia arribar a Nenharma, el seu castell, perquè no volia que una criatura visqués els temors d’una guerra.
L’hostal on passarien la nit era d’aspecte acollidor i rústic. El terra era de fusta i grinyolava a cada passa, al sostre, les vigues de fusta semblaven resistir el pas del temps.
L’hostalera els va ensenyar una cambra de quatre persones, la única que tenia, doncs la majoria eren de dos o individuals. Quan l’Ireth es va acostar a la finestra per ajustar els porticons, va veure a fora que tenia una visita que no s’esperava.
La petita Séreméla se li va posar a les espatlles quan l’Ireth va obrir la finestra. En Golradir havia rebut el missatge, era moment d’actuar.


[1] Expressió que equivaldria a “Tingueu sort”