Capítol 4: El missatge

Espantats i sorpresos,  dins el carruatge l’Ireth, en Mablung i en Tulcakelumë comentaven els fets que havien succeït pocs minuts abans.

-   Era N’Elrodir Arcamenel! – va exclamar astorat en Tulcakelumë –. Antic conseller vostre, pare.

-   Hem d’avisar a en Golradir – li va respondre el seu pare Mablung decidit i pensatiu -, i quan abans millor. A mitja milla hi ha el poblet de Brokenborings, hi passarem i hi farem enviar un missatger; esperar a arribar a Nénharma seria massa tard.

El camí s’obria en una clariana i a la llunyania es veia un petit poblat. L’Astre Rei començava a decaure en el cel, i el carruatge va creuar un petit pont per sobre del riu Heliweyä. Brokenborings era un petit poble de cottages blanques amb sostres de palla, envoltat de camps de pastura. Els seus habitants eren gent tranquil·la, majoritàriament elfs, però també algun home-elf. Treballaven el camp, la granja, o venien productes artesanals, com ceràmica i teixits. La seva vida era tranquil·la, i es van sobresaltar al veure arribar el carruatge amb la comitiva dels Senyors del Nord.

L’Ireth Fëfalas va baixar del carruatge, i va fer convocar a tots els homes joves, àgils, valents, i que disposessin de cavall, perquè fessin arribar un missatge a en Golradir de Dorthorion. Mitja dotzena de joves es van reunir a la plaça del poble responent a la crida de la Dama. Ella en va triar a un:

-   Tu, com et dius?

-   Aikanáro, senyora – va respondre el jove en qüestió. Era un noi alt, prim i de cabells curts i blaus.

-   Dóna aquest missatge a en Golradir Séregon, Senyor de Dorthórion, Aikanáro. Hauràs d’anar a Dorthorion travessant el bosc d’Evergreenwood seguint el curs del riu Nimfelyn. Tu i el teu cavall haureu de ser veloços doncs el perill us pot sorprendre quan menys us ho espereu. Aneu amb compte, sabem qui és l’enemic i no tindrà pietat. Arien [1].

Era ja ple dia quan el jove  Aikanáro va arribar a Valandil Linwëlin, la llar d’en Golradir als Arbres Platejats. En Golradir, Senyor dels Elfs, era assegut al seu tro de sequoia mil·lenària, platejat i força alt.

L’estança era àmplia i clara, tot i trobar-se a l’interior d’un arbre. Era molt allargada, i les seves parets de fusta ricament decorades amb motius naturals. El tro estava situat al damunt d’una petita plataforma, i al seu costat estaven els músics tocant. Antigament, el tro era ocupat per en Golradir i la seva estimada Nessa, però des de la violenta nit en que la vida li va ser arrencada, la cadira normalment era buida, excepte quan l’ocupava la seva germana Inglorion.

En Golradir era assegut pensatiu, amb les mans creuades sota el nas, mirant al terra. Al seu costat hi havia els músics de la cort: eren quatre nois i quatre noies que mostraven les seves arts en la música.

  

Destacava la trobairitz Inwë Aldúrien, que cantava llegendes d’antigues dinasties i grans tragèdies del passat. El seus cabells reflectien la llum de l’Astre Rei, tot i ser foscos com l’atzabeja igual que els seus ulls. La seva poderosa veu era, alhora, molt dolça. A ella l’acompanyava Elrohir Númenessë, un jove atractiu amb els cabells llargs i negres, amb una gran destresa al clavicembal i amb una veu com els àngels.

Agafa un cavall, senyora Amara,

Anem a lluitar per aquesta contrada

És fosca la nit

Però no vencerà l’enemic.

Aquests nostàlgics versos eren acompanyats per una dolça arpa, que semblava ser testimoni de la cruenta batalla a la qual es referia la cançó. L’Ireth Amara havia sigut la Primera Senyora del Nord, una dona amb coratge i valentia, que va lluitar contra l’enemic per mantenir sans i estalvis els seus conciutadans. L’arpista tocava amb la mateixa determinació amb la que l’ancestre de tots els Pobles Home-Elf del Nord lluitava; tenia la cabellera vermella com el caliu d’una forja, i els seus blaus ulls semblaven el mar infinit, era la Nienna Amandil.

La flauta travessera feia que la cançó canviés de ritme tal i com ho feia la narració, i era tocada per la jove Thúlien Eärfalas, una jove provinent del Nord, de daurada cabellera i rostre serè; amb ella hi era la Nápoldë Anrúnya, una atractiva violinista de rossa cua i uns grans i rodons ulls blau cel.

La banda era completada per tres joves nois que tocaven el llaüt, la viola i els tambors. El llaüt en certs passatges es tornava violent talment com un cavall desbocat que visqués en primera persona les escenes de les cançons, i era tocat pel fenomenal Maeglin Arthakenel, un jove de cara fina i cabells rinxolats de color del carbó.

Molt hem perdut en aquesta cruenta batalla

Però hem de tenir fe i esperança

Doncs el nostre poble molt valentament ha lluitat

I la pau més gloriosa al final hem guanyat

Fëanáro Elanessë era el jove que tocava la viola. Era un tranquil i tímid noi de castanya melena que semblava un bell príncep. Finalment, la banda de músics era completada per n’Ecthelion Lomtära, un jove percussionista que vivia les cançons que tocava, com si d’un lleó es tractés. Els seus cabells eren rossos com l’or il·luminant els somriures de les seves joves seguidores, i els seus ulls rodons blaus donaven una mirada serena a tot el que l’envoltava.

L’Aikánaro es va acostar prudentment sense voler destorbar els pensaments d’en Golradir.

-   Vens a dur-me un missatge de l’Ireth Fëfalas, oi? – li va adreçar al sorprès jove.

-   Sí senyor, aquí té - i li va entregar un petit pergamí. Tot i estar espantat, no li va tremolar la mà.

En Golradir va llegir el missatge: n’Elrodir Arcamenel, antic conseller dels Senyors del Nord, els havia traït i ara estava al bàndol de l’Enemic. Però no estava pas sol: l’acompanyava el mateix mal personificat en el temible Ansulf dit “el Sanguinàri”.

En Golradir es va aixecar del seu tro, i la música va anar envaint la sala, però no els seus pensaments.

El dia de demà no sabem com serà

Però units i amb el nostre coratge

Vencerem l’enemic

que tant de mal ens ha fet

i de temps ençà ens ha ferit

-   Vine amb mi noi, moltes gràcies pel missatge – En Golradir va passar el seu braç per l’espatlla del jove -, passaràs el dia aquí. Tu i el teu cavall descansareu aquí i partireu demà a trenc d’alba cap a la vostra llar.

Els elfs eren molts hospitalaris, no dubtaven en donar aixopluc als seus amics, però també a persones desconegudes, sempre que vinguessin de bona fe.

En Golradir va anar lentament i acompanyat del seu bastó, a la seva estança, que era molt semblant a la que havia sigut de la Nessa Erindúvinel: al centre hi havia un gran llit amb baldaquí, i hi havia amplis finestrals que donaven a uns petits balcons. Els llençols eren de seda, platejats, i l’estança era àmplia. Hi havia també una petita taula de fusta, amb documents que el savi estudiava, i un mirall.

En Golradir va sortir a un dels balcons, i va fer un petit xiulet. Al moment va venir la Séreméla, la seva petita papallona, que suaument es va dipositar a la seva mà. Era una papallona amb aparença fràgil amb grans ales rosades, que podia recórrer grans distàncies sense descansar. En Golradir, li va xiuxiuejar unes paraules, i la va fer volar.

L’Ireth Fëfalas acabava de sortir del seu carruatge. Aquella nit descansarien al poble de Lindesmel, un petit poble de cases de fusta amb sostres de palla, i l’endemà podrien arribar a Nenharma. Estaven cansats degut a la tensió del llarg viatge, vigilant sempre que no els seguís l’enemic. El petit Celebriambor, a més, tenia gana i son, i la mare volia arribar a Nenharma, el seu castell, perquè no volia que una criatura visqués els temors d’una guerra.

L’hostal on passarien la nit era d’aspecte acollidor i rústic. El terra era de fusta i grinyolava a cada passa, al sostre, les vigues de fusta semblaven resistir el pas del temps.

L’hostalera els va ensenyar una cambra de quatre persones, la única que tenia, doncs la majoria eren de dos o individuals. Quan l’Ireth es va acostar a la finestra per ajustar els porticons, va veure a fora que tenia una visita que no s’esperava.

La petita Séreméla se li va posar a les espatlles quan l’Ireth va obrir la finestra. En Golradir havia rebut el missatge, era moment d’actuar.

---

[1] Expressió que equivaldria a “Tingueu sort”

Capítol 3: El Cavaller Emmascarat

Aquell mateix matí els homes-elf es van dirigir cap a la seva llar per concentrar els exèrcits que calien per a derrotar l’enemic.

Anaven a pas lleuger pel bosc d’Evergreenwood amb el seu petit carruatge, escortat per quatre genets.

El matí s’havia llevat clar i els rajos de sol donaven una llum màgica a aquell bosc farcit d’arbres mil·lenaris que, silenciosament, havien estat testimonis de milers de canvis, batalles i successos. Aquells mateixos arbres, tant alts, amb les seves branques infinites plenes de fulles de totes les mides i tonalitats, tan esplendorosos, semblava que volien donar protecció i benedicció a aquelles nobles criatures que estaven circulant pels seus dominis.

-   Sembla que avui tindrem un bon dia, podrem anar lleugers fins a casa per anar avançant feina. Potser amb dues jornades podem assolir el nostre destí – va dir en Mablung, el Senyor del Nord.

-   Sort que en Golradir i la seva Gent s’han unit a nosaltres per lluitar en contra del mal – va dir l’Ireth, la seva dona –, així potser els vencerem d’una vegada per totes, que ja fa molts anys que ens hem hagut d’encarar a ells nosaltres sols...

-   Han sigut els del Sud, Ireth, no vosaltres – li va respondre enèrgicament en Tulcakelumë – els que han lluitat contra del Mal.

-   Fill - va dir en Mablung –, calma’t, tenim prou problemes a fora, no en cerquis cap a dins. El que toca ara és unir-nos tots per poder derrotar al Mal.

-   Allà hi ha un genet!! – va exclamar el petit Celebriambor, tot assenyalant cap a la seva esquerra, en direcció als arbres.

Tots van mirar cap on en Celebriambor havia assenyalat, però no van veure res. No era estrany que un nen de la seva edat tingués imaginació i veiés alguna criatura en les frondositats del bosc.

- No hi ha res, estimat germanet – li va dir en Tulcakelumë tot estarrufant-li els seus daurats cabells.

De cop i volta, una fletxa negra va creuar per davant de seu nas, anava molt ràpida i es va clavar en un arbre proper. El carruatge es va aturar en sec i tots van mirar del lloc on provenia la fletxa, que era el lloc on havia indicat en Celebriambor.

-   Emboscada!! – va cridar l’Ireth tot brandant l’espasa.

-   Tu et quedes aquí, amaga’t!! – li va xiuxiuejar en Tulcakelumë a un espantat Celebriambor, tot empenyent-lo cap a dins el carruatge.

L’Ireth, en Mablung, en Tulcakelumë i els altres genets van sortir amb l’única protecció de les seves espases, però eren valents, estaven disposats al que calgués per tal d’aconseguir arribar a palau.

Els seus rivals eren grans genets que coneixien tots els racons d’aquell bosc que mut observava l’escena, sent-ne un traïdor testimoni.

L’enemic estava ben preparat, sabia a què venia, volia acabar amb el poder que representaven les poblacions que no estaven a favor seu, i aquell carruatge, a més a més, representava el poder real d’un poble.

Els contrincants presentaven un aspecte temorós, carregats d’armes diverses com espases, fletxes, ballestes, masses i grans escuts amb poderoses punxes, a més a més tenien la protecció de les cuirasses metàl·liques, i posseïen una gran destresa manual.

-   I tu? Què et van reclutar ahir aquests malparits perquè no van trobar a ningú millor? – li va preguntar tot burleta en Tulcakelumë al seu jove contrincant.

-   I tu ets l’hereu al tro? – li va respondre amb sorna l’altre –. Si no duraràs ni un dia!!

-   I a tu amb quines promeses et van enganyar perquè formessis part de la seva comitiva, eh? Et van dir que sense moure un dit obtindries tot l’or del món?

-   Calla nen de papà! – li va dir en Theodomir a l’hereu del Poble del Nord.

En Theodomir dit “el Bell”, era un jove guerrer, no gaire més jove que el mateix Tulcakelumë, i que anava guarnit amb un antifaç negre i un barret del mateix color amb una ploma vermella. Tot i ser un guerrer que es movia pels boscos, el seu aspecte era pulcre, amb una llarga cabellera rossa i un masclet bén definit, a més a més, duia una capa que es movia a joc amb ell. En aquell moment, en Tulcakelumë va etzibar-li un cop d’espasa a la cara – Ah!!! El meu ull –. Va exclamar en Theodomir tot tapant-se el bell rostre.

-   Vellet, et mataré – va dir en Thorgeir dit “el Dur” a en Mablung Telemnar –, que sàpigues que no tindré pietat de tu!!

-   Em podràs matar a mi – va dir tot solemne i ferm en Mablung –, però no al meu poble i a les seves ànsies de llibertat!

-   Us sotmetrem! – va dir amb fúria en Thorgeir “el Dur” –. I no hi haurà escapatòria, patireu tant que desitjareu no haver nascut!!

-   Això ja ho veurem – va desafiar-lo en Mablung.

-   Exacte... ja ho veurem.

En Thorgeir “el Dur” era un mercenari que no tenia pietat de res, d’aquí el seu sobrenom, també degut a les seves dures faccions. Era un home de pell bruna i cabell clar cremat pel sol, tenia el rostre angulós i una expressió molt dura. En Thorgeir duia la mateixa indumentària que en Theodomir, però no en tan bon estat, tot i així semblava que l’home ja hagués nascut per lluitar, doncs esquivava amb gran destresa tots els cops propinats per en Mablung.

L’Ireth, per la seva banda, mantenia un fort duel amb un Cavaller Emmascarat. Tot i estar preocupada pel seu fill Celebriambor, la dona intentava no mirar cap al carruatge per no aixecar sospites ni fer-hi caure l’atenció de l’enemic, doncs sinó la fatalitat cauria sobre el petit i indefens Celebiambor, que tot s’ho mirava en allà estant.

El Cavaller Emmascarat duia una llarga cabellera del color del foc, com si de l’au Fènix es tractés, els seus moviments eren sorprenentment infal·libles: sens dubte, es trobaven amb un gran expert. L’Ireth lluitava com sempre ho havien fet les dones del Nord, el seu feixuc, pesat i llarg vestit l’impedia ser més àgil i precisa davant d’aquell Cavaller Desconegut.

-   Ai senyora – va dir-li el Cavaller amb sorna, tot i la profunditat de la seva melosa veu –, que vol que li talli el vestit? Així podrà lluitar millor, i amb sort, miri!! Mai se sap!!!

-   Calla tros d’ase!! – va etzibar-li l’Ireth –. Et creus molt home dient-me això? No tinc por de gent com tu!!

Semblava que el Cavaller s’anés engrandint, qui sap si eren les ànsies de poder o la màgia del bosc, però una ombra darrere seu s’anava fent cada cop més gran i feixuga...

-   I d’ell, que tampoc tens por d’homes com ell? – li va dir el Cavaller a una espantada Ireth, que tractava de fer el cor fort.

L’ombra era desmesurada i anava augmentat a mesura que s’apropava. Paral·lelament, també anava augmentant la sensació de fred, de mort i de silenci en aquell fins aleshores bell paratge.

Un poderós corser negre va emergir d’entremig d’aquells arbres, tenia els ulls vermells com la sang, igual que els del seu genet, que li anava dient incomprensibles paraules que l’únic que feien era atemorir més a la dona i donar més força al cavall, un animal rabiós, carregat d’odi i de bogeria, del qual se sentia la seva fúria.  Qui muntava l’embogit corser era alt i prim, però amb una força desmesurada, la seva blanca pell semblava que delatés el seu origen sobrenatural. Va somriure malèficament mostrant les seves podrides genives, el seu cabell era roig com la sang, i era el complement perfecte per a la seva existència, doncs semblava que era la sang que li fugia de les seves esquifides venes. La seva Espasa Negra era letal, i l’empunyadura era el cap reduït d’un drac el qual ell havia donat cacera molts anys enrera.

L’Ireth se’l va mirar atemorida, aquell home era imponent, i emergia amb un halo de terror. El riure malèfic del Cavaller Emmascarat va glaçar la seva sang i la de tots els presents...

-   Senyora!!!! – va cridar en Therwëy el cotxer, sense poder amagar el seu terror.

Amb la seva espasa es va dirigir al genet per protegir a la Dama, però abans que pogués fer res, i per desgràcia de tothom, el genet va tallar el cap del malaurat cotxer i en un obrir i tancar d’ulls, no en va quedar cap rastre, ni d’ell ni del difunt Therwëy, com si d’una malèfica visió s’hagués tractat.

L’Ireth, moguda per la ràbia i la impotència va lluitar valerosament contra el Cavaller Emmascarat.

En Mablung, el Senyor del Nord, va ferir a la cama al poderós Thorgeir “el Dur”, un raig d’esperança va il·luminar-li el rostre després d’haver sigut testimoni de l’horrible crim comès contra la noble persona d’en Therwëy; l’Ireth va treure les seves forces dels racons més profunds del seu cos, i va mostrar que tot i ser una dona, podia lluitar amb un pesat vestit i a més a més contra un dels millors espadatxins de la contrada. Per la seva part, en Tulcakelumë ja havia espantat prou al jove Theodomir.

-   Lluito contra el poder injustament establert per una tirania oligàrquica que fa que milers de persones morin de gana i hagin d’exiliar-se en terres inhòspites i desconegudes que amaguen nombrosos perills... – va dir-li tot místic en Theodomir “el Bell” a en Tulcakelumë.

-   Això és el que passarà si la vostra força guanya!! – li va respondre ell.

Les espases cantaven, però els Senyors del Nord i el seu fill Tulcakelumë, van poder apropar distàncies, doncs havien de preparar una estratègia. No volien arriscar i perdre més vides, i una fugida no era pas sinònim de covardia.

-   Hem de pujar al carruatge i fugir, no vull més morts inútils! – va xiuxiuejar entre cop i estocada el Senyor del Nord.

-   Aneu tirant i us protegeixo les espatlles – va dir el seu fill.

-   De cap de les maneres! – va protestar l’Ireth.

-   Pel petit Celebriambor – li va xiuxiuejar en Mablung.

Entre una pluja de fletxes, l’Ireth, en Tulcakelumë i en Mablung van unir forces i van pujar al carruatge per fer front a l’enemic des d’una altra perspectiva, d’aquesta manera els van poder amenaçar demostrant-los per què eren ells i no uns altres els elegits per la ciutadania per representar-los i defensar-los quan calgués.

L’Ireth protegia el flanc esquerre, en Mablung el dret i el seu fill Tulcakelumë la rereguarda.

-   D’acord nois!! Ja els hem espantat prou!! – va dir el Cavaller Emmascarat als seus mercenaris. Es va treure el casc i va mostrar el seu bell rostre pèl-roig, d’ulls blaus i que mostrava molt d’orgull. Va llençar el casc vers el carruatge tot dient: - Sóc l’Elrodir Arcamenel, recordeu aquest nom!! 

BSO: https://www.youtube.com/watch?v=etAIpkdhU9Q&index=6&list=PLZ4z1_TDdU4EGKeyNJ478Tvu_X-rE63b8