Aquell mateix matí els
homes-elf es van dirigir cap a la seva llar per concentrar els exèrcits que
calien per a derrotar l’enemic.
Anaven a pas lleuger pel
bosc d’Evergreenwood amb el seu petit carruatge, escortat per quatre genets.
El matí s’havia llevat clar
i els rajos de sol donaven una llum màgica a aquell bosc farcit d’arbres
mil·lenaris que, silenciosament, havien estat testimonis de milers de canvis,
batalles i successos. Aquells mateixos arbres, tant alts, amb les seves
branques infinites plenes de fulles de totes les mides i tonalitats, tan
esplendorosos, semblava que volien donar protecció i benedicció a aquelles
nobles criatures que estaven circulant pels seus dominis.
- Sembla
que avui tindrem un bon dia, podrem anar lleugers fins a casa per anar avançant
feina. Potser amb dues jornades podem assolir el nostre destí – va dir en
Mablung, el Senyor del Nord.
- Sort
que en Golradir i la seva Gent s’han unit a nosaltres per lluitar en contra del
mal – va dir l’Ireth, la seva dona –, així potser els vencerem d’una vegada per
totes, que ja fa molts anys que ens hem hagut d’encarar a ells nosaltres
sols...
- Han
sigut els del Sud, Ireth, no vosaltres – li va respondre enèrgicament en
Tulcakelumë – els que han lluitat contra del Mal.
- Fill - va dir en Mablung –, calma’t, tenim prou problemes a fora, no en cerquis cap a
dins. El que toca ara és unir-nos tots per poder derrotar al Mal.
- Allà
hi ha un genet!! – va exclamar el petit Celebriambor, tot assenyalant cap a la
seva esquerra, en direcció als arbres.
Tots van mirar cap on en
Celebriambor havia assenyalat, però no van veure res. No era estrany que un nen
de la seva edat tingués imaginació i veiés alguna criatura en les frondositats
del bosc.
- No hi ha res, estimat
germanet – li va dir en Tulcakelumë tot estarrufant-li els seus daurats
cabells.
De cop i volta, una fletxa
negra va creuar per davant de seu nas, anava molt ràpida i es va clavar en un
arbre proper. El carruatge es va aturar en sec i tots van mirar del lloc on
provenia la fletxa, que era el lloc on havia indicat en Celebriambor.
- Emboscada!!
– va cridar l’Ireth tot brandant l’espasa.
- Tu
et quedes aquí, amaga’t!! – li va xiuxiuejar en Tulcakelumë a un espantat
Celebriambor, tot empenyent-lo cap a dins el carruatge.
L’Ireth, en Mablung, en Tulcakelumë
i els altres genets van sortir amb l’única protecció de les seves espases, però
eren valents, estaven disposats al que calgués per tal d’aconseguir arribar a
palau.
Els seus rivals eren grans
genets que coneixien tots els racons d’aquell bosc que mut observava l’escena,
sent-ne un traïdor testimoni.
L’enemic estava ben
preparat, sabia a què venia, volia acabar amb el poder que representaven les
poblacions que no estaven a favor seu, i aquell carruatge, a més a més,
representava el poder real d’un poble.
Els contrincants
presentaven un aspecte temorós, carregats d’armes diverses com espases,
fletxes, ballestes, masses i grans escuts amb poderoses punxes, a més a més
tenien la protecció de les cuirasses metàl·liques, i posseïen una gran destresa
manual.
- I
tu? Què et van reclutar ahir aquests malparits perquè no van trobar a ningú
millor? – li va preguntar tot burleta en Tulcakelumë al seu jove contrincant.
- I
tu ets l’hereu al tro? – li va respondre amb sorna l’altre –. Si no duraràs ni
un dia!!
- I
a tu amb quines promeses et van enganyar perquè formessis part de la seva
comitiva, eh? Et van dir que sense moure un dit obtindries tot l’or del món?
- Calla
nen de papà! – li va dir en Theodomir a l’hereu del Poble del Nord.
En
Theodomir dit “el Bell”, era un jove guerrer, no gaire més jove que el mateix Tulcakelumë,
i que anava guarnit amb un antifaç negre i un barret del mateix color amb una
ploma vermella. Tot i ser un guerrer que es movia pels boscos, el seu aspecte
era pulcre, amb una llarga cabellera rossa i un masclet bén definit, a més a
més, duia una capa que es movia a joc amb ell. En aquell moment, en Tulcakelumë
va etzibar-li un cop d’espasa a la cara – Ah!!! El meu ull –. Va exclamar en
Theodomir tot tapant-se el bell rostre.
- Vellet,
et mataré – va dir en Thorgeir dit “el Dur” a en Mablung Telemnar –, que
sàpigues que no tindré pietat de tu!!
- Em
podràs matar a mi – va dir tot solemne i ferm en Mablung –, però no al meu
poble i a les seves ànsies de llibertat!
- Us
sotmetrem! – va dir amb fúria en Thorgeir “el Dur” –. I no hi haurà
escapatòria, patireu tant que desitjareu no haver nascut!!
- Això
ja ho veurem – va desafiar-lo en Mablung.
- Exacte...
ja ho veurem.
En Thorgeir “el Dur” era un
mercenari que no tenia pietat de res, d’aquí el seu sobrenom, també degut a les
seves dures faccions. Era un home de pell bruna i cabell clar cremat pel sol,
tenia el rostre angulós i una expressió molt dura. En Thorgeir duia la mateixa
indumentària que en Theodomir, però no en tan bon estat, tot i així semblava
que l’home ja hagués nascut per lluitar, doncs esquivava amb gran destresa tots
els cops propinats per en Mablung.
L’Ireth, per la seva banda,
mantenia un fort duel amb un Cavaller Emmascarat. Tot i estar preocupada pel
seu fill Celebriambor, la dona intentava no mirar cap al carruatge per no
aixecar sospites ni fer-hi caure l’atenció de l’enemic, doncs sinó la fatalitat
cauria sobre el petit i indefens Celebiambor, que tot s’ho mirava en allà
estant.
El Cavaller Emmascarat duia
una llarga cabellera del color del foc, com si de l’au Fènix es tractés, els
seus moviments eren sorprenentment infal·libles: sens dubte, es trobaven amb un
gran expert. L’Ireth lluitava com sempre ho havien fet les dones del Nord, el
seu feixuc, pesat i llarg vestit l’impedia ser més àgil i precisa davant
d’aquell Cavaller Desconegut.
- Ai
senyora – va dir-li el Cavaller amb sorna, tot i la profunditat de la seva melosa
veu –, que vol que li talli el vestit? Així podrà lluitar millor, i amb sort,
miri!! Mai se sap!!!
- Calla
tros d’ase!! – va etzibar-li l’Ireth –. Et creus molt home dient-me això? No
tinc por de gent com tu!!
Semblava que el Cavaller
s’anés engrandint, qui sap si eren les ànsies de poder o la màgia del bosc,
però una ombra darrere seu s’anava fent cada cop més gran i feixuga...
- I
d’ell, que tampoc tens por d’homes com ell? – li va dir el Cavaller a una
espantada Ireth, que tractava de fer el cor fort.
L’ombra era desmesurada i
anava augmentat a mesura que s’apropava. Paral·lelament, també anava augmentant
la sensació de fred, de mort i de silenci en aquell fins aleshores bell
paratge.
Un poderós corser negre va
emergir d’entremig d’aquells arbres, tenia els ulls vermells com la sang, igual
que els del seu genet, que li anava dient incomprensibles paraules que l’únic
que feien era atemorir més a la dona i donar més força al cavall, un animal
rabiós, carregat d’odi i de bogeria, del qual se sentia la seva fúria. Qui muntava l’embogit corser era alt i prim,
però amb una força desmesurada, la seva blanca pell semblava que delatés el seu
origen sobrenatural. Va somriure malèficament mostrant les seves podrides
genives, el seu cabell era roig com la sang, i era el complement perfecte per a
la seva existència, doncs semblava que era la sang que li fugia de les seves
esquifides venes. La seva Espasa Negra era letal, i l’empunyadura era el cap
reduït d’un drac el qual ell havia donat cacera molts anys enrera.
L’Ireth se’l va mirar
atemorida, aquell home era imponent, i emergia amb un halo de terror. El riure
malèfic del Cavaller Emmascarat va glaçar la seva sang i la de tots els
presents...
- Senyora!!!!
– va cridar en Therwëy el cotxer, sense poder amagar el seu terror.
Amb la seva espasa es va
dirigir al genet per protegir a la Dama, però abans que pogués fer res, i per
desgràcia de tothom, el genet va tallar el cap del malaurat cotxer i en un obrir
i tancar d’ulls, no en va quedar cap rastre, ni d’ell ni del difunt Therwëy,
com si d’una malèfica visió s’hagués tractat.
L’Ireth, moguda per la
ràbia i la impotència va lluitar valerosament contra el Cavaller Emmascarat.
En Mablung, el Senyor del
Nord, va ferir a la cama al poderós Thorgeir “el Dur”, un raig d’esperança va
il·luminar-li el rostre després d’haver sigut testimoni de l’horrible crim
comès contra la noble persona d’en Therwëy; l’Ireth va treure les seves forces
dels racons més profunds del seu cos, i va mostrar que tot i ser una dona,
podia lluitar amb un pesat vestit i a més a més contra un dels millors
espadatxins de la contrada. Per la seva part, en Tulcakelumë ja havia espantat
prou al jove Theodomir.
- Lluito
contra el poder injustament establert per una tirania oligàrquica que fa que
milers de persones morin de gana i hagin d’exiliar-se en terres inhòspites i
desconegudes que amaguen nombrosos perills... – va dir-li tot místic en
Theodomir “el Bell” a en Tulcakelumë.
- Això
és el que passarà si la vostra força guanya!! – li va respondre ell.
Les espases cantaven, però
els Senyors del Nord i el seu fill Tulcakelumë, van poder apropar distàncies,
doncs havien de preparar una estratègia. No volien arriscar i perdre més vides,
i una fugida no era pas sinònim de covardia.
- Hem
de pujar al carruatge i fugir, no vull més morts inútils! – va xiuxiuejar entre
cop i estocada el Senyor del Nord.
- Aneu
tirant i us protegeixo les espatlles – va dir el seu fill.
- De
cap de les maneres! – va protestar l’Ireth.
- Pel
petit Celebriambor – li va xiuxiuejar en Mablung.
Entre una pluja de fletxes,
l’Ireth, en Tulcakelumë i en Mablung van unir forces i van pujar al carruatge
per fer front a l’enemic des d’una altra perspectiva, d’aquesta manera els van
poder amenaçar demostrant-los per què eren ells i no uns altres els elegits per
la ciutadania per representar-los i defensar-los quan calgués.
L’Ireth protegia el flanc
esquerre, en Mablung el dret i el seu fill Tulcakelumë la rereguarda.
- D’acord
nois!! Ja els hem espantat prou!! – va dir el Cavaller Emmascarat als seus
mercenaris. Es va treure el casc i va mostrar el seu bell rostre pèl-roig,
d’ulls blaus i que mostrava molt d’orgull. Va llençar el casc vers el carruatge
tot dient: - Sóc l’Elrodir Arcamenel, recordeu aquest nom!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada