Un veloç genet avançava per les contrades de Dorthorion dominades per en Golradir Sérégon, senyor dels elfs. El paisatge boscós tenia els colors d’una trista tardor, com si pressentissin que quelcom malvat anava a succeir. La figura era tota negra i brandia una llarga espasa negra, tota tacada de sang.
Molt a prop d’allà, en un immens arbre platejat, la senyora elfa Nessa Erindúvinel acabava de donar a llum la setena filla, Àranel Séregon. Hi eren presents, a més de la donzella, el seu marit Golradir, la seva germana Nithiel amb el seu fill Tulcakelumë i el seu marit, el Senyor del Nord Mablung Telemnar, un home-elf. També hi eren la seva cunyada, Inglorion Séregon, embarassada, el seu marit Findécano Anwarünya i el seu fillet Caranthir. Al palau tot era joia i alegria; les petites germanes de l’Àranel i els seus cosinets ho festejaven tot jugant. Ningú podia predir aleshores que la tragèdia cauria sobre aquell palau.
Aquella nit el vent va moure les fulles dels arbres d’una manera violenta, tan violenta que els elfs no el podien aturar. El vent va precipitar la tempesta, i en Golradir va pressentir que quelcom nefast ocorreria. Darrerament es movien estranys forasters amb propòsits foscos per tota la contrada, i un sentiment de por sobre les honrades gents s’estenia silenciosament, com una ombra de terror i misteri provinent de Tathar, el Gran Cràter de l’altra banda de l’oceà.
La petita Shaëlraen Sérégon, primogènita de Golradir i Nessa, va veure una ombra entrant a palau. Empesa per la curiositat, però amb molta cautela, la va seguir. Era molt fosc i tothom dormia, raó per la qual la misteriosa figura no va ser vista per ningú. Quan la petita va entrar a l’habitació de la seva mare, un tro va ofegar el seu crit d’horror al mateix temps que un llamp il•luminava una dantesca escena: Nessa Erindúvinel jeia estirada al terra, freda i sense vida, amb sang al coll i un nadó entre els seus braços: la petita Àranel. L’habitació era espaiosa, els finestrals estaven oberts de bat a bat permetent que entrés el fred vent i la turmentosa pluja; les fosques i pesades cortines, teixides amb la destresa dels elfs, semblaven acomiadar la malaurada Nessa, estirada al costat del seu alt i ample llit, de formós baldaquí. La petita Shaëlraen s’hi va acostar, li va acaronar el rostre, freda com el marbre, i la va observar atentament. Els seus negres cabells estaven tots esvalotats i el seu preciós vestit tot esguerrat, testimoni de la dura lluita que havia sostingut en els darrers moments de la seva vida. L’Àranel es va moure: era viva. La Shaëlraen, amb molta cura, la va agafar i va donar la veu d’alarma.
La primera en arribar va ser l’Nithiel Erindúvinel, la germana petita de la malaurada Nessa. Va jeure al seu costat i delicadament li va prendre la mà. Plorava en silenci, i cada cop que una llàgrima li regalimava per la cara, s’anava empal•lidint més i més, fins restar al costat de la seva germana, també sense vida. Quan va arribar la resta de la família i es va trobar tan horrorós espectacle, la tristesa es va apoderar de la contrada i van decidir fer un funeral digne de ser recordat en el futur. Les dues germanes Nithiel i Nessa Erindúvinel reposaven en un santuari del Sud, últimes representants d’aquell formós llinatge
Al cap d’una setmana, durant la qual es va celebrar el dol, el Senyor del Nord, Mablung Telemnar, va decidir tornar a la seva terra acompanyat del seu petit fill Tulcakelumë .
Al cap de gairebé un any trist i sense esperança va succeir la tardor. Un dia, mentre eren al bosc, en Findecáno Anwarünya, cunyat de la difunta Nessa, va descobrir que el seu fill Caranthir havia desaparegut mentre eren buscant bolets. Va decidir partir per anar-lo a buscar i va deixar la seva dona Inglorion, embarassada, a la cura del seu germà Golradir.
