Espantats i sorpresos,
dins el carruatge l’Ireth, en Mablung i en Tulcakelumë comentaven els
fets que havien succeït pocs minuts abans.
-
Era
N’Elrodir Arcamenel! – va exclamar astorat en Tulcakelumë –. Antic conseller
vostre, pare.
-
Hem
d’avisar a en Golradir – li va respondre el seu pare Mablung decidit i pensatiu
-, i quan abans millor. A mitja milla hi ha el poblet de Brokenborings, hi
passarem i hi farem enviar un missatger; esperar a arribar a Nénharma seria
massa tard.
El camí s’obria en una clariana i a la llunyania es veia un
petit poblat. L’Astre Rei començava a decaure en el cel, i el carruatge va
creuar un petit pont per sobre del riu Heliweyä. Brokenborings era un petit
poble de cottages blanques amb
sostres de palla, envoltat de camps de pastura. Els seus habitants eren gent
tranquil·la, majoritàriament elfs, però també algun home-elf. Treballaven el
camp, la granja, o venien productes artesanals, com ceràmica i teixits. La seva
vida era tranquil·la, i es van sobresaltar al veure arribar el carruatge amb la
comitiva dels Senyors del Nord.
L’Ireth Fëfalas va baixar del carruatge, i va fer convocar a
tots els homes joves, àgils, valents, i que disposessin de cavall, perquè fessin
arribar un missatge a en Golradir de Dorthorion. Mitja dotzena de joves es van
reunir a la plaça del poble responent a la crida de la Dama. Ella en va triar a
un:
-
Tu,
com et dius?
-
Aikanáro,
senyora – va respondre el jove en qüestió. Era un noi alt, prim i de cabells
curts i blaus.
-
Dóna
aquest missatge a en Golradir Séregon, Senyor de Dorthórion, Aikanáro. Hauràs
d’anar a Dorthorion travessant el bosc d’Evergreenwood seguint el curs del riu
Nimfelyn. Tu i el teu cavall haureu de ser veloços doncs el perill us pot
sorprendre quan menys us ho espereu. Aneu amb compte, sabem qui és l’enemic i
no tindrà pietat. Arien [1].
Era ja ple dia quan el jove
Aikanáro va arribar a Valandil Linwëlin, la llar d’en Golradir als
Arbres Platejats. En Golradir, Senyor dels Elfs, era assegut al seu tro de sequoia
mil·lenària, platejat i força alt.
L’estança era àmplia i clara, tot i trobar-se a l’interior
d’un arbre. Era molt allargada, i les seves parets de fusta ricament decorades
amb motius naturals. El tro estava situat al damunt d’una petita plataforma, i
al seu costat estaven els músics tocant. Antigament, el tro era ocupat per en
Golradir i la seva estimada Nessa, però des de la violenta nit en que la vida
li va ser arrencada, la cadira normalment era buida, excepte quan l’ocupava la
seva germana Inglorion.
En Golradir era assegut pensatiu, amb les mans creuades sota
el nas, mirant al terra. Al seu costat hi havia els músics de la cort: eren
quatre nois i quatre noies que mostraven les seves arts en la música.
Destacava la trobairitz
Inwë Aldúrien, que cantava llegendes d’antigues dinasties i grans tragèdies del
passat. El seus cabells reflectien la llum de l’Astre Rei, tot i ser foscos com
l’atzabeja igual que els seus ulls. La seva poderosa veu era, alhora, molt
dolça. A ella l’acompanyava Elrohir Númenessë, un jove atractiu amb els cabells
llargs i negres, amb una gran destresa al clavicembal i amb una veu com els
àngels.
Agafa un cavall,
senyora Amara,
Anem a lluitar per
aquesta contrada
És fosca la nit
Però no vencerà
l’enemic.
Aquests nostàlgics versos eren acompanyats per una dolça arpa,
que semblava ser testimoni de la cruenta batalla a la qual es referia la cançó.
L’Ireth Amara havia sigut la Primera Senyora del Nord, una dona amb coratge i valentia,
que va lluitar contra l’enemic per mantenir sans i estalvis els seus
conciutadans. L’arpista tocava
amb la mateixa determinació amb la que l’ancestre de tots els Pobles Home-Elf
del Nord lluitava; tenia la cabellera vermella com el caliu d’una forja, i els
seus blaus ulls semblaven el mar infinit, era la Nienna Amandil.
La flauta travessera feia que la cançó canviés de ritme tal i
com ho feia la narració, i era tocada per la jove Thúlien Eärfalas, una jove
provinent del Nord, de daurada cabellera i rostre serè; amb ella hi era la
Nápoldë Anrúnya, una atractiva violinista de rossa cua i uns grans i rodons
ulls blau cel.
La banda era completada per tres joves nois que tocaven el
llaüt, la viola i els tambors. El llaüt en certs passatges es tornava violent talment
com un cavall desbocat que visqués en primera persona les escenes de les
cançons, i era tocat pel fenomenal Maeglin Arthakenel, un jove de cara fina i
cabells rinxolats de color del carbó.
Molt hem perdut en
aquesta cruenta batalla
Però hem de tenir fe
i esperança
Doncs el nostre poble
molt valentament ha lluitat
I la pau més gloriosa
al final hem guanyat
Fëanáro Elanessë era el jove que tocava la viola. Era un
tranquil i tímid noi de castanya melena que semblava un bell príncep.
Finalment, la banda de músics era completada per n’Ecthelion Lomtära, un jove percussionista
que vivia les cançons que tocava, com si d’un lleó es tractés. Els seus cabells
eren rossos com l’or il·luminant els somriures de les seves joves seguidores, i
els seus ulls rodons blaus donaven una mirada serena a tot el que l’envoltava.
L’Aikánaro es va acostar prudentment sense voler destorbar els
pensaments d’en Golradir.
-
Vens
a dur-me un missatge de l’Ireth Fëfalas, oi? – li va adreçar al sorprès jove.
-
Sí
senyor, aquí té - i li va entregar un petit pergamí. Tot i estar espantat, no
li va tremolar la mà.
En Golradir va llegir el missatge: n’Elrodir Arcamenel, antic
conseller dels Senyors del Nord, els havia traït i ara estava al bàndol de
l’Enemic. Però no estava pas sol: l’acompanyava el mateix mal personificat en
el temible Ansulf dit “el Sanguinàri”.
En Golradir es va aixecar del seu tro, i la música va anar envaint
la sala, però no els seus pensaments.
El dia de demà no
sabem com serà
Però units i amb el
nostre coratge
Vencerem l’enemic
que tant de mal ens
ha fet
i de temps ençà ens
ha ferit
-
Vine
amb mi noi, moltes gràcies pel missatge – En Golradir va passar el seu braç per
l’espatlla del jove -, passaràs el dia aquí. Tu i el teu cavall descansareu
aquí i partireu demà a trenc d’alba cap a la vostra llar.
Els elfs eren molts hospitalaris, no dubtaven en donar
aixopluc als seus amics, però també a persones desconegudes, sempre que vinguessin
de bona fe.
En Golradir va anar lentament i acompanyat del seu bastó, a la
seva estança, que era molt semblant a la que havia sigut de la Nessa Erindúvinel:
al centre hi havia un gran llit amb baldaquí, i hi havia amplis finestrals que
donaven a uns petits balcons. Els llençols eren de seda, platejats, i l’estança
era àmplia. Hi havia també una petita taula de fusta, amb documents que el savi
estudiava, i un mirall.
En Golradir va sortir a un dels balcons, i va fer un petit
xiulet. Al moment va venir la Séreméla,
la seva petita papallona, que suaument es va dipositar a la seva mà. Era una
papallona amb aparença fràgil amb grans ales rosades, que podia recórrer grans
distàncies sense descansar. En Golradir, li va xiuxiuejar unes paraules, i la
va fer volar.
L’Ireth Fëfalas acabava de sortir del seu carruatge. Aquella
nit descansarien al poble de Lindesmel, un petit poble de cases de fusta amb
sostres de palla, i l’endemà podrien arribar a Nenharma. Estaven cansats degut
a la tensió del llarg viatge, vigilant sempre que no els seguís l’enemic. El
petit Celebriambor, a més, tenia gana i son, i la mare volia arribar a
Nenharma, el seu castell, perquè no volia que una criatura visqués els temors
d’una guerra.
L’hostal on passarien la nit era d’aspecte acollidor i rústic.
El terra era de fusta i grinyolava a cada passa, al sostre, les vigues de fusta
semblaven resistir el pas del temps.
L’hostalera els va ensenyar una cambra de quatre persones, la
única que tenia, doncs la majoria eren de dos o individuals. Quan l’Ireth es va
acostar a la finestra per ajustar els porticons, va veure a fora que tenia una
visita que no s’esperava.
La petita Séreméla se li va posar a les espatlles quan l’Ireth
va obrir la finestra. En Golradir havia rebut el missatge, era moment d’actuar.
[1] Expressió que equivaldria a “Tingueu sort”