En quant a


Benvinguts al nostre bloc en el qual publiquem la nostra Història dels Elfs.
Aquesta és una història de ficció ambientada en un món futur post-apocalíptic. Qualsevol semblança amb qualsevol obra escrita/publicada/audiovisual és pura coincidència i casualitat.
Història, caràcters, noms i dibuixos (c) The END & Vio.

Gaudiu de la lectura :)

* * *
Podeu seguir-nos a google+ per a rebre les actualitzacions del bloc i a youtube per escoltar la banda sonora que ens va inspirar per escriure aquesta història.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Capítol 2: L'Assamblea


Han passat vint-i-cinc estacions humides des d’aquell horrible succés i, com aquella nit, estaven tots reunits: hi havia cares noves i altres d’absents. En Golradir seia en un tro de sequoia mil•lenària, al costat de la seva germana Inglorion. Tots dos mostraven un aspecte de tendres i savis ancians, amb llargues i platejades cabelleres, i vestits amb les millors sedes d’un blanc immaculat. El seu envellit aspecte es devia, a part del pas del temps, a quatre pèrdues que havien patit feia vint-i-cinc hiverns.

El Senyor dels Elfs havia perdut la seva jove esposa en mans d’un malvat i desconegut genet que, una alegre nit en la qual celebraven el naixement de la petita Àranel, havia irromput a la seva llar i l’havia mort sense cap mena de pietat. El marit de l’Inglorion, en Findecáno, havia desaparegut quan va anar a buscar el seu fill, del qual va perdre la pista la tardor següent. Del jove pèl-roig no se’n va saber més, tot i que l'Inglorion mai havia perdut l’esperança de veure’l, així com el seu fill Caranthir.

Amb ells estava, un cop més, en Mablung Telemnar, el senyor del Nord, i amb ell la seva jove esposa Ireth Fëfalas. En Mablung també presentava uns cabells platejats conjuntats amb la seva barba, adornats amb una petita corona d’or. Els seus trets eren típics del Nord: ulls petits i rasgats, molt clars. El seu aspecte era molt elegant. La seva jove muller era una bella dona del Nord-Oest, amb una daurada cabellera que li cobria l’esquena. Era ella la que regentava tot el poder de les poblacions híbrides o homes-elf. Juntament amb ells hi havia l’Àranel Sérégon, la reina dels exèrcits dels elfs, la filla petita d’en Golradir, que havia nascut aquella fatídica nit. En Tulcakelumë Erindúvinel, fill de Mablung i la seva primera esposa, i el petit Celebriambor Fëfalas, també assistien al convit.

Tots ells estaven reunits en consell per tractar l’extinció dels pobles dels homes-elf del Sud. Durant les darreres vint-i-cinc estacions el Mal no havia donat treva i les poblacions del Sud, de les quals formaven part les dues difuntes germanes, estaven espantades. Successives escaramusses al llarg dels anys havien anat minvant la població degut a les doloroses, quan no mortals, ferides i amputacions que patien els homes i a les violacions de les dones, juntament amb els saquejos de les poblacions.

En Tulcakelumë Erindúvinel era un dels últims representats d’aquell desventurat llinatge: morè, de pell bruna, i uns ulls marrons i grans, com la seva mare; a més a més, tenia el típic caràcter del Sud: independent, lluitador, valent, i per sobre de tot, lliure. El compartia amb la seva cosina l’Àranel, la reina dels exèrcits. Segons ambdós, la passivitat dels altres pobles (elfs i homes-elf) havia contribuït a l’extinció del clan austral.

-Benvolgut Golradir, gràcies per rebre’ns i escoltar-nos. Sense vós, no sabríem com sortir d’aquest greu problema que ens amenaça en aquests foscos dies –va dir tota solemne l’Ireth Fëfalas, Senyora del Nord.
-Moltes gràcies per les seves paraules –va respondre en Golradir–. Continueu, us escolto.
-Com ja sabeu, el meu regne es troba en una fràgil situació: per un costat part dels pobles del Sud van rebre refugi a les meves terres perquè no s’extingís, però ara en queden ben pocs, d’aquella estirp, car la majoria d’ells va anar a lluitar contra el Mal sense el nostre ajut, i ara, els pocs que queden no volen rebre el nostre consell perquè diuen que som la causa dels seus mals. D’altra banda, com ja sabeu, un fosc poder ens amenaça des de l’Oest, a l’altra banda del mar, a Tathar, el Gran Cràter. Diuen que una poderosa bruixa està arreplegant un nombrós exèrcit d’estranyes criatures corrompudes pel Mal...
-Ens cal un poderós exèrcit per fer-los front! –va exclamar decidida l’Áranel.
-No ens hem de precipitar, joveneta –li va respondre el seu oncle Mablung-. Ens hem de preparar, car l’enemic és fort i reunirà moltes hosts. Vol dominar el món conegut i la nostra raça, no li importa matar a tort i a dret qualsevol que se li resisteixi. Mira la teva mare! Només un mal molt pervers li desitjaria la mort a una criatura tan noble com ella.
L’Àranel va contenir les llàgrimes. Malgrat ser una dona molt forta, no podia evitar emocionar-se quan sentia parlar de la seva estimada mare Nessa.
-Doncs què proposes fer? Quedar-nos amb els braços plegats mentre el nostre poble desapareix? –li va contestar indignat el seu fill Tulcakelumë–. Jo proposo que com abans millor formem els nostres homes i dones, que ja estan preparats per això. Tot i ser camperols i pagesos, sempre han lluitat per la seva llibertat i per tot allò que estimen, i aquest cop tampoc dubtaran a fer-ho, per més pervers que sigui l’enemic.
-Preparem-ho tot com abans millor –va dir l’Ireth Fëfalas-, disposem de poc temps. Jo partiré en les properes Llunes Escarlata (1) , anirem fins a la vall del riu Nimfmel•lyn, a l’alçada de l’antiga ciutat Saeros Oronrá. Allà ens reunirem amb l’exèrcit que manis, Golradir.
-Estimada esposa –li va respondre en Mablung-, no vull que hi vagis, serà molt perillós i algú ha de quedar-se al poder. A més, tenim un fill al qual has de cuidar. No vull que et passi com a la Nithiel Erindúvinel. En el teu lloc hi aniré jo.
-No t’amoïnis, estimada –l’Inglorion li va posar la mà a l’espatlla-, passarem les tardes plegades, esperant els nostres marits, i així els dies se’ns faran més curts.
En Golradir i en Mablung se la van mirar, i ella, amb els ulls brillants però molt serena, va dir:
-Sé que són vius. Sé que en Findecáno i en Caranthir són vius i tornaran. N’estic segura.

**********

L’endemà, la comitiva d’homes-elf liderada pels Senyors del Nord va partir cap al seu lloc d’origen. Els esperava un llarg camí ple d’entrebancs.

Mentrestant, l’Àranel va convocar les seves hosts per explicar-los la comesa que anaven a dur a terme.
-Soldats: sabeu que lluitarem contra l’enemic més implacable que hem tingut ens els últims temps. Els nostres germans homes-elf lluitaran amb nosaltres per combatre’l. Estic orgullosa que s’hagi fet aquest pas, car així mostrem als Pobles del Sud, que durant tants anys valentament han lluitat, que no estan sols.
»Sabeu que durant molts anys hem tingut desertors, que ara són al bàndol enemic. Lluitarem contra els nostres germans en la guerra més cruel. Esteu tots convocats, doncs, i us encoratjo a què us prepareu! Teniu dues Llunes Escarlata per preparar-vos!

Els soldats van respondre l’arenga amb crits d’alegria donat que tenien moltes ganes de lluitar contra aquell feréstec enemic.
-El meu pare ja va combatre el Mal de l’Oest, va lluitar amb valentia i va caure –va explicar el jove Valindar Léralondë als seus companys. En Valindar era un jove pèl-roig d’ulls verds, de caràcter rebel, que volia emular el seu pare, per això moltes vegades actuava més amb el cor que no pas amb el cap. Tot i així, s’havia guanyat la confiança de l’Àranel Sérégon perquè mai tenia por. -I us juro que el vengaré.
- Guarda’t les forces pel camp de batalla, amic –li va dir en Lendaë Lemnarthaë, un jove Uldórien d’ulls negres i observadors, i cabell del mateix color.
-Tinc la mateixa força que el meu pare, el gran Anwamenë Léralondë –va respondre en Valindar convençut.

Els Uldórien eren el grup d’elit dels elfs. Anaven vestits amb roba fina de seda blava. La tela era lleugera i confeccionada per ells mateixos, i s’adaptava als seus cossos permetent una gran flexibilitat. Al cap duien una cinta del mateix color. L’indumentària era completada per una cap blava com el cel, que a l’hivern els protegia del fred i a la tardor de la pluja; i unes botines còmodes que els permetien moure’s en qualsevol terreny, ja fos muntanya, bosc o riu.


__________
1. Lluna Escarlata: Satèl·lit d’Eámanë Silrá. A l’època humana era conegut com a planeta Mart, i en el seu temps no era satèl·lit, sinó un planeta més. Com la gravetat de la Terra va augmentar, la Lluna va xocar contra ella forment el Gran Cràter o Tathar, i Mart va esdevenir el nou satèl·lit.